Sant Martí de Canals

Situat a 649 metres d’altitud, Sant Martí de Canals conserva intacte un interessant nucli medieval, format per un carrer i una placeta. El poble és citat ja el 1050. Fins l’any 1969 va pertànyer al municipi de Claverol, terme que aquell any es va ajuntar amb els d’Aramunt, Hortoneda de la Conca i Toralla i Serradell per configurar el nou municipi de Pallars Jussà, rebatejat posteriorment com a Conca de Dalt, per no confondre’s amb la comarca homònima.

“Situat a 649 metres d’altitud, Sant Martí de Canals conserva intacte un interessant nucli medieval, format per un carrer i una placeta”

Sant Martí de Canals va viure de l’agricultura durant segles. Tot i que ara són pocs els que encara es dediquen al sector primari, part de la decoració de Sant Martí són els camps de cereals cultivats entre les oliveres centenàries. Els seus veïns també presumeixen de les vistes que tenen des de l’ermita de Sant Joanet, situada a la roca de Pessonada, on hi van cada 26 de juny. Des d’allà, on s’hi arriba caminant des de la carretera que uneix Sant Martí amb Pessonada, s’hi veu quasi tota la conca de Dalt i fins a les comportes del pantà de Sant Antoni.

“Els més grans expliquen que l’origen del nom del poble prové dels canals que ha format l’aigua que baixa de la roca de Pessonada menjant-se la terra”

Els més grans expliquen que l’origen del nom del poble prové dels canals que ha format l’aigua que baixa de la roca de Pessonada menjant-se la terra. I és que a Sant Martí el tanquen dos barrancs, el de Seix i el de Narçà, com els anomenen els seus habitants. En aquest poble ja no hi queden animals dels ramats que hi havien hagut antigament i el número d’habitants també ha disminuït fins a la trentena que hi viuen durant tot l’any.

“Als paisatges de Sant Martí hi domina el verd durant tot l’any”, presumeixen els veïns d’aquest cuidat poble medieval, tot afegint que “fins i tot a l’estiu, quan les terres del pla de Lleida estan totalment grogues, aquí hi domina el verd”. I és que en aquesta contrada del Pallars, les oliveres, els aumetllers, els camps plantats d’aufalç, els pins i els roures no deixen que la sensació de frescor que dona el verd es perdi.